A la ciutat, el silenci ja no és un dret, sinó una extravagància. El trànsit, la música ambiental, les sirenes, les notificacions constants, la conversa aliena per telèfon, fins i tot el brunzit mecànic de l’aire condicionat formen part d’una banda sonora imposada que no ens abandona mai. I mentre aprenem a conviure-hi —o, millor dit, a sobreviure-hi— el nostre cos es desgasta. Segons l’Organització Mundial de la Salut, més del 20 % dels europeus viuen exposats a nivells de soroll que poden provocar efectes negatius sobre la salut. Més de 110 milions de persones escolten cada dia un excés acústic que genera 66.000 morts prematures a l’any a Europa. L’impacte no és menor: trastorns del son, ansietat, hipertensió, risc cardiovascular, dèficits de concentració, fatiga crònica. El soroll no ens mata de colp, però ens resta vida en silenci.
Segons l’últim informe de l’Agència Europea del Medi Ambient, la contaminació acústica s’ha convertit en la segona causa ambiental de malaltia, només per darrere de la contaminació atmosfèrica. A Barcelona, el 57 % de la població està exposada a nivells de soroll superiors als que l’OMS considera segurs. I encara que València no compta amb un informe tan detallat, els mapes acústics i la pressió veïnal apunten en la mateixa direcció: zones com Russafa, Ciutat Vella o l’Eixample viuen amb una càrrega acústica constant, especialment a les nits.
Neuromàqueting acústic
El problema és que el soroll no sempre és aleatori. En molts casos, és intencionat, dissenyat i explotat. El neuromàrqueting acústic ha après a jugar amb les nostres emocions a través del so. Les botigues programen música a 110 beats per minut per accelerar el ritme de compra. Les grans superfícies seleccionen melodies que reforcen la marca o condicionen l’ambient emocional. Un estudi clàssic va demostrar que, en una tenda de vins, posar música francesa augmentava les vendes de vi francès, mentre que la música italiana provocava un increment en la compra de vins italians. La música, el ritme i el volum no són decoració: són tècniques per influir-nos subtilment.
Però el soroll no només ven. També expulsa. En alguns espais públics, s’utilitza música forta, molesta o repetitiva per evitar que la gent s’hi quede massa estona. A parcs, estacions o centres comercials, hi ha sons que semblen neutrals però que tenen un objectiu: fer que et mogues, que no t’atures, que no t’instal·les. Fins i tot la música relaxant pot convertir-se en una arma si es repeteix durant hores.
Hi ha, per descomptat, desigualtats sonores. Les classes populars, que viuen en zones més densificades i amb menys espais verds, pateixen més el soroll ambiental. Mentrestant, als barris amb poder adquisitiu més alt, els habitatges compten amb millor aïllament, més distància del trànsit i més opcions per escapar-se. El silenci s’ha tornat un privilegi. I això té conseqüències socials. Com més soroll, més irritabilitat. Com més irritabilitat, més conflicte. I tot això té un cost invisible: pèrdua de benestar, d’empatia, de salut col·lectiva.
Iniciatives de calma acústica
Però malgrat la pressió acústica, hi ha iniciatives que intenten recuperar el so com a espai de vida. Hi ha artistes sonors que graven els últims paisatges acústics naturals abans que desapareguen. Hi ha escoles que dediquen els primers minuts del dia a escoltar el silenci, com a forma de concentració i connexió. Hi ha grups de passejades sonores que conviden a redescobrir la ciutat escoltant els sons amagats que el tràfec quotidià ens tapa.
El silenci no és buit. És un espai viu, actiu i reparador. Reivindicar-lo no és cap nostàlgia, sinó una necessitat urgent. Perquè si el soroll constant ens accelera, ens irrita i ens fragmenta, el silenci ens pot retornar l’atenció, la pausa i la capacitat de pensar. En un món on el soroll s'ha convertit en estratègia comercial i en paisatge de fons permanent, recuperar el dret al silenci és un acte de resistència. I també de salut pública.
0 Comentaris