La corrupció no apareix del no-res ni és un defecte genètic d’algunes societats. Factors històrics, institucionals, econòmics i culturals es combinen per afavorir o dificultar la transparència i la rendició de comptes. Per què alguns països han aconseguit minimitzar-la mentre altres semblen atrapats en un cicle de corrupció interminable? Analitzem les causes profundes d’aquest fenomen.
1. Institucions febles: la porta oberta als abusos
Quan les institucions d’un país no funcionen correctament, la corrupció es dispara. Sistemes judicials lents o controlats pel poder polític, manca d’independència en els organismes de control i lleis que es poden interpretar segons la conveniència de qui governa són ingredients perfectes per al saqueig dels recursos públics.
Als països amb institucions sòlides, la corrupció no desapareix, però es redueix dràsticament perquè hi ha mecanismes de control efectius. A l’altra banda, els estats on la justícia es ven al millor postor generen una sensació d’impunitat que perpetua el problema.
2. El pes de la història: dictadures, guerres i xarxes clientelars
Els països que han patit dictadures prolongades solen arrossegar dècades de corrupció estructural. Quan un règim autoritari cau, moltes de les pràctiques corruptes es mantenen, perquè les mateixes elits polítiques i econòmiques troben la manera d’adaptar-se al nou sistema.
De la mateixa manera, els països que han viscut guerres o conflictes greus sovint desenvolupen economies basades en el tràfic d’influències i el control mafiós de recursos. La reconstrucció d’un estat de dret en aquests casos és més complicada.
3. Economia submergida i dependència dels recursos naturals
Quan una economia depèn en excés del petroli, el gas, els minerals o qualsevol altra matèria primera, el risc de corrupció augmenta. Els governs controlen grans quantitats de diners sense la necessitat de rendir comptes als ciutadans. Aquesta situació afavoreix el sorgiment d’oligarquies que es reparteixen els beneficis mentre la població roman empobrida.
A més, en els països on l’economia submergida és molt elevada, la cultura del “pagar en negre” es converteix en una norma social. Això afavoreix una mentalitat de permissivitat davant la corrupció institucional.
4. Cultura política i valors socials
En algunes societats, la corrupció es percep com una desviació greu que ha de ser castigada. En altres, es considera una pràctica inevitable o fins i tot acceptable. Si el nepotisme i el clientelisme són vistos com a formes normals d’aconseguir oportunitats, la lluita contra la corrupció esdevé una batalla perduda.
Països amb una cultura política de transparència, on els ciutadans exigeixen rendició de comptes als seus governants, solen tindre menys casos de corrupció. En canvi, on es veu la política com una oportunitat per enriquir-se, el problema es cronifica.
5. La premsa i la llibertat d’expressió: la millor vacuna
Els països amb premsa lliure i periodistes amb capacitat per investigar els abusos de poder solen tindre nivells més baixos de corrupció. Els escàndols es destapen amb rapidesa i els polítics corruptes tenen més dificultats per eixir-se’n amb la seua.
Quan els mitjans de comunicació estan controlats per governs o empreses afins al poder, la informació es manipula i la corrupció troba un terreny fèrtil per créixer sense obstacles.
Conclusió: No és una maledicció, és una qüestió de voluntat política
La corrupció no és inevitable. Els països que han aconseguit reduir-la ho han fet mitjançant reformes institucionals, lleis estrictes i una cultura de transparència i responsabilitat. No hi ha una fórmula màgica, però sí mecanismes que funcionen: institucions independents, llibertat de premsa, educació cívica i una ciutadania activa que no accepte el saqueig dels seus recursos.
La corrupció no és una fatalitat històrica: és una elecció política.
0 Comentaris