LA DEFENSA COL·LECTIVA DE DADES INDIVIDUALS EN L'ECONOMIA DIGITAL

Som amos de les nostres pròpies dades? Com ser-ho quan aquests se solapen amb els d'altres persones amb les quals interactuem? Tal vegada siga la negociació col·lectiva la resposta perquè la nostra informació no descanse a les mans d'uns pocs.





De la mateixa manera que si un codi de circulació pensat per a un trànsit de cavalls i carros regira un món d'automòbils, les nostres institucions econòmiques i legals se sustenten hui en una sèrie de supòsits desfasats sobre el que representen realment les dades i què significa posseir-los. De manera inconscient, ens arrosseguen cap a una era de concentració de poder sense precedents i fins i tot aquells paradigmes reformistes més influents –que atorguen un paper central a la privacitat i l'autosoberanía– passen per alt sovint dimensions clau del problema. Necessitem centrar correctament el tema i necessitem fer-lo prompte.


Allí on les dades confereixen poder sobre les persones, veiem esvair-se la idea que són un bé no rival, és a dir, que tothom podria beneficiar-se de les dades simultàniament perquè és un bé digital que no s'esgota després del seu ús. Òbviament, resulta impensable que el poder s'incremente per a tothom simultàniament sense que això genere complicacions. Fins i tot quan la informació és pública, l'experiència ens demostra que els rics estan sovint en millor posició que els més pobres per a capitalitzar-la, és a dir, que el fet que la informació siga pública no condueix automàticament a un món més igualitari. Si no volem que les dades conferisquen encara més avantatges als poderosos, hem d'assegurar-nos que totes les persones retenen part de control sobre les dades.


El fet que la informació siga pública no condueix automàticament a un món més igualitari


Actualment, molts confien que les aproximacions de la privacitat personal i la propietat individual (la sobirania de les dades) exerciran un paper crucial. No obstant això, són insuficients i hem d'identificar les seues manques per a no malgastar un temps vital.


D'una banda, la idea de privacitat personal és massa limitada. Pensem en aquells casos en els quals les dades són anònimes, o de caràcter no confidencial, o totes dues coses, com un conjunt de dades anonimitzades sobre quins colors de sabates es venen més. Probablement, aquestes dades no tenen implicacions per als interessos privats, però la cosa continua sent problemàtica. Per exemple: els consumidors que han construït aquest conjunt de dades pot ser que no vulguen que caiga en mans de dictadors que coaccionen a les fàbriques de calçat (el que denominem interessos de control). O poden considerar, amb raó, que tenen dret a reclamar una part del seu valor a les empreses que fabriquen calçat (els interessos financers).


Les aproximacions basades en la propietat reivindiquen els interessos financers i de control de les dades; si les dades ens pertangueren podríem decidir què fer amb ells. Però la propietat personal es difumina quan s'aplica a les dades. La raó és que en poques ocasions són exclusivament personals, com els béns mobles. Són inextricablement interpersonals. Les nostres dades genètiques se solapen amb la nostra família. Les converses per SMS amb els nostres amics es copien en sengles telèfons mòbils. Les nostres preferències en Netflix estan estretament relacionades amb preferències d'altres usuaris de la xarxa.


Per consegüent, si jo tinc un dret absolut d'accés a les meues dades i una altra persona als seus, ni un ni l'altre podem confiar a reivindicar els nostres interessos de control o financers, ni el nostre dret a la privacitat. I els beneficiaris seran els compradors de dades, que obtindrà la informació de la baula més feble de la cadena. La noció de propietat en les dades només és recuperable si deixem d'insistir en uns individus atomitzats com a unitats decisòries rellevants.


La propietat personal es difumina quan s'aplica a les dades


Des del començament de l'era moderna, els canvis tecnològics han obert noves possibilitats a la col·laboració humana, que sovint han negligit als segments més febles de tota negociació per una proporció justa dels beneficis. En l'economia industrial, els sindicats obrers van servir per a cobrir aquesta bretxa. Una necessitat parella es dona hui en l'economia de les dades. Institucions de negociació col·lectives –democràticament governades i de grandària flexible– han de representar els nostres interessos respecte a la infinitat de formes valuoses de les dades que produïm conjuntament.


Per descomptat, sense un canvi legal, aquestes institucions seran esclafades pels senyors de l'economia de les dades. I serà necessària una regulació escrupolosa per a garantir que els propis sindicats no es tornaran ells mateixos explotadors. Però aquests reptes es poden escometre: comunitats com el moviment RadicalxChange estan treballant per a esbossar solucions prometedores.


L'economia de les dades ha desposseït a milers de milions de persones, deixant a uns pocs a càrrec de la revolució tecnològica que hauria de beneficiar a tota una generació. La negociació col·lectiva és la manera d'avançar.


Matt Prewitt és president de RadicalxChange. Aquest article va ser publicat en l'Anuari Internacional del Cidob. Llig ací l'article