És habitual que, quan viatgem a un altre país o ens trobem davant algú estranger, puguem endevinar, amb una mica d'intuïció, d'on procedeix eixa persona segons l'idioma que reconeguem. Però, potser a Espanya no ens identifiquem també per l'accent, o almenys si som del nord o del sud?
Quan es tracta d'un context estàtic, com és la convivència de veïnatge entre dues províncies de diferents comunitats autònomes, sent bilingüe almenys una, llavors podríem traçar fronteres pròpiament dites, tal com fa la mateixa geografia política. Encara que, això sí, molt més complexes que simples línies fixades en un mapa.
En aquest sentit, la tesi doctoral “La frontera lingüística entre Alacant i Múrcia: el contacte del valencià i el castellà a la comarca de la Vega Baixa del Segura” (2019) se centra en la convivència de les dues llengües en aquesta zona i les actituds dels parlants cap a cadascuna d'elles.
La convivència entre llengües
El caràcter plurilingüe i divers d'Espanya ha afavorit situacions de frontera en les quals sorgeixen jerarquies de parlants segons la llengua parlada. Això ocorre en el nostre cas amb la convivència entre el castellà, llengua parlada en aquesta comarca, una de les parles dialectals del murcià més enllà de la Regió de Múrcia, i el valencià, la llengua oficial de la comunitat autònoma a la qual pertany administrativament.
La Vega Baixa és generalment castellanoparlant, a excepció de dos punts bilingües (Guardamar del Segura i la xicoteta pedania de Barba-rossa) que representen una situació clara de diglòssia (convivència de dues llengües però en contextos diferents) en la qual el valencià queda relegat a contextos domèstics, desplaçat de manera progressiva pel castellà com a llengua dominant.
Malgrat que el seu focus de controvèrsia siga una llengua, el debat inclou nombrosos agents i factors externs que, finalment, acaben forjant actituds cap als mateixos parlants. Així, dibuixem una abstracta línia fronterera en la qual no podríem parlar de llengües en conflicte (alguns autors fins i tot han esmentat «en guerra»), sinó d'un conflicte entre parlants.
La Vega Baixa, entre el valencià i el castellà
Al llarg de mig centenar d'entrevistes amb preguntes referides a la percepció del valencià i dels seus parlants, hem recollit testimoniatges sobre actituds tant de respecte com de rebuig, però que han partit d'una mateixa idea: la negativa a aprendre el valencià en un lloc en el qual no es parla, que ha quedat palés amb termes en clau de crítica com la paraula “imposició”.
Per contra, també hem constatat que una majoria d'aquells que tenen descendència familiar desitjarien que els seus fills i nets aprengueren el valencià “perquè és cultura, és una llengua més” i “perquè així tenen oportunitats laborals en el futur”.
D'altra banda, un fet històric cridaner que han destacat altres investigadors amb anterioritat ha sigut el canvi al llarg dels segles d'aquesta percepció lingüística de frontera: quan la Vega Baixa posseïa el català com a llengua oficial, el castellà era la llengua conflictiva per ser aquest l'idioma del veí Regne de Castella. No obstant això, des que arrancara el procés de castellanització, el paper s'ha invertit i hui el valencià, llengua oficial de la Comunitat Valenciana, s'ha convertit en la llengua estranya d'aquesta comarca.
Identitat local i nacional: “Español i del meu poble”
Des del punt de vista sociolingüístic, van quedar corroborades algunes percepcions d'identitat fronterera basades més aviat en la pròpia diferenciació pel criteri de la llengua, a més del veïnatge geogràfic. D'una banda, trobem manifestacions explícites d'una identitat dual que és local i nacional al mateix temps: “soc de la Vega Baixa/del meu poble i espanyol”.
D'altra banda, també alguns parlants van arribar a identificar-se més amb la nacionalitat que amb la pròpia comunitat autònoma (“Em sent més espanyol que valencià”), alguna cosa que es podria justificar en l'associació entre el nom de la llengua i del territori “valencià”. El cas més extrem és quan es prioritza la proximitat no sols geogràfica sinó també lingüística respecte a la veïna Regió de Múrcia: “Em sent més murcià que valencià”.
La identitat pròpia de frontera a la Vega Baixa hui dia ha fet proliferar expressions comercials, com a marques publicitàries o de roba (Vega Baixa Clothing, L'Alcasil), i una àmplia producció de llibres, blogs i pàgines web sobre paraules i símbols culturals d'aquesta comarca alacantina, com l'horta i el riu Segura.
És clar que la construcció d'identitat és sempre personal i individual, però no es pot concebre sense un grup o col·lectivitat en el qual aqueix individu s'incloga. Per això, lo natural a l'hora d'identificar-nos amb un costat més que amb un altre en una frontera és deixar-nos portar per criteris de diferència més que de semblança. I aquest exemple de la Vega Baixa entre la Comunitat Valenciana i la Regió de Múrcia no és l'únic, perquè a Espanya afloren fronteres imaginàries en funció del criteri de l'accent i de la parla, donat el caràcter plural, divers i heterogeni que, com no, també identifica a aquest país.
