L'esplèndida novel·la Ultimos dies a Berlín, de Paloma Sánchez-Garnica, finalista del Premi Planeta 2021, descriu una època crucial de la història europea. El seu relat literari ve a recordar-nos que el Weimar de Goethe i Schiller confina amb Buchenwald, simbolitzant la transició entre la República de Weimar i el Tercer Reich.
Estàtua de Goethe i Schiller en Weimar. Andreas Trepte / Wikimedia Commons, CC BY-SA
Aborda una etapa en la qual es van aplicar els principis propagandístics del Dr. Joseph Goebbels, el totpoderós comunicólogo d'Hitler, amb uns resultats absolutament catastròfics. La citada novel·la va desgranant aquests principis com a lemes del seu fil narratiu, i les malfadades peripècies dels seus personatges permet comprovar que funestes conseqüències pot comportar el reduir la política a mera propaganda.
La propaganda del nazisme
Goebbels va utilitzar en el seu moment tots els mitjans de comunicació al seu abast. No sols controlava els periòdics i la florent indústria cinematogràfica germànica –pensem en El triomf de la voluntat i Olympia de Leni Riefenstahl–, sinó també aqueix nou invent, la ràdio, el “receptor del poble” que es colava en les llars alemanyes a qualsevol hora.
Leni Riefenstahl rodant els jocs olímpics de Berlín en 1936 (Bundesarchiv Bild) German Federal Arxives / Wikimedia Commons, CC BY-SA
Si haguera pogut servir-se de la televisió i les aplicacions que tots utilitzem a cada moment hui dia, l'eficàcia de la seua propaganda podria haver sigut encara major. El ministre per a la Il·lustració pública i Propaganda del Tercer Reich va decidir popularitzar amb inusitada fortuna el concepte de guerra total, que tan funestes conseqüències va implicar. El seu radical antisemitisme va ser un factor decisiu per a precipitar la solució final.
Hereus de Goebbels?
Resulta esgarrifosa llegir els seus principis en el polaritzat context soci-polític actual, sobretot després de patir la traumàtica experiència del trumpismo i les ressonàncies que ha tingut en molts altres llocs aqueixa manera d'usurpar la política. Trump va arribar a inspirar l'assalt al Capitoli i la seua influència va minorar quan van tancar el seu compte de Twitter. Sense aqueix poderós altaveu, les seues consignes van deixar d'arribar a tanta gent. Tot un signe dels temps que vivim.
Els principis goebelianos prescriuen simplificar, adoptant una única idea i un sol símbol per a fer de l'adversari l'enemic a batre. Al marge de les seues diferències, els adversaris han de quedar categoritzats en una suma individualitzada. Cal projectar en l'adversari els propis errors o defectes i no reconéixer mai aquests, limitant-se a contraatacar: “Si no cal negar les males notícies, han d'inventar-se unes altres que distraguen”.
Qualsevol anècdota, per trivial que siga, ha de ser exagerada i convertida en una greu amenaça. Com les masses tenen flaca memòria, és igual contradir-se, sent prioritari trivialitzar el missatge, adaptant-se al nivell menys intel·ligent dels destinataris i simplificant quant es puga l'esforç mental a realitzar.
Goebbels provant un model de radi en 1938. German Federal Arxives / Wikimedia Commons, CC BY-SA
També aconsella renovar constantment les informacions perquè, quan l'adversari responga, el públic ja estiga interessat en una altra cosa i les respostes de l'adversari no puguen contrarestar el creixent nivell d'acusacions. Els arguments han de construir-se enfilant informacions fragmentàries i el que es denomina globus sonda. Cal guardar silenci quan no es tinguen arguments i dissimular les notícies que afavorisquen a l'adversari, contraprogramando amb els mitjans d'informació afins.
La mitologia nacional i els complexos que susciten odi ajuden a arrelar la propaganda en un substrat ben abonat per prejudicis tradicionals. Resulta elemental convéncer a molta gent que pensa “com tothom” per a crear la impressió d'una falsa unanimitat.
Fanatisme / Il·lustració
En els anteriors paràgrafs, m'he limitat a parafrasejar els principis al voltant dels quals s'articula la propaganda nazi, incloent aquell que ve a resumir la substància del conjunt: repetir incansablement molt poques idees fins a fer passar la mentida per veritat.
La propaganda de Goebbels va apuntalar l'accés al poder del partit nacionalsocialista i va servir per a transmetre els manaments de l'indiscutible líder la paraula del qual era llei. Però el dolent és que el seu llegat sembla tindre hereus intel·lectuals ben disposats a posar en pràctica les seues eficaces recomanacions i alimentar la infodemia imperant.
Ens hem acostumat a parlar de fake news per a designar les faules i trolas que corren per les xarxes o a designar com a “fets alternatius” faules que pretenen escamotejar dades objectives. En el Segle de la Il·lustració es creia que bastava amb accedir al coneixement per a erradicar els estralls del fanatisme. No obstant això, ara tenim un excés d'informació i el que falta és saber garbellar-la per a no veure's programat per les consignes o eslògans que es repeteixen fins a l'avorriment, calant en un imaginari col·lectiu que formaten aquests missatges extraordinàriament simples i fins i tot contradictoris.
Assistim a una contesa molt desigual, perquè la informació degudament contrastada requereix més esforç que les simples anècdotes, molt més atractives i fascinants. No tot hauria de valdre per igual i és hora de vetlar per no consentir que les informacions altament nocives puguen circular impunement, tenint en compte que resulten fart contagioses. Igual que hi ha regles per a la circulació rodada, internet està demandant els seus propis codis deontològics. Necessitem un Perseo que aconseguisca tornar les seues pròpies armes contra els encantaments d'una nova Medusa denominada infodemia.
Contra aquests taumaturgos de la propaganda ens adverteix Kant en El conflicte de les Facultats:
“Si algú és prou agosarat com per a fer-se passar per taumaturgo, aquest conquistarà al poble i li farà abandonar amb menyspreu el bàndol de la Filosofia, la tasca de la qual és desmentir aqueixa força màgica que se'ls atribueix d'una manera supersticiosa i rebatre les observances lligades a ella. És com si l'encomanar-se passivament a tan enginyosos guies dispensara de tota iniciativa pròpia, en procurar l'enorme tranquil·litat d'aconseguir amb això els fins proposats”.
