Els 1.400 milions de viatgers internacionals són responsables del 8% de les emissions del planeta. El moviment que reivindica que reduïm vols o, fins i tot, que deixem de volar durant un termini, creix.
RAQUEL SECO
4 AGO 2019 Article original: https://elpais.com/elpais/2019/08/02/ideas/1564741752_427630.html#?ref=rss&format=simple&link=guid
L'actriu Emma Thompson va volar a l'abril de Los Angeles a Londres (8.600 quilòmetres) per a participar en les protestes d'Extinction Rebellion, el grup activista contra el canvi climàtic nascut al Regne Unit. Els crítics se li van tirar damunt: de veres valguè la pena, es preguntaven, una petjada de carboni de dues tones per a participar en una manifestació ecologista?
Amb cada volta més freqüència, algú en el món es qüestiona una cosa semblant. I, com a resposta, un moviment que reivindica reduir els vols o, fins i tot, deixar de volar per complet per un temps o indefinidament, sembla estar passant de l'anecdòtic —una aposta radical i poc realista— a allò culturalment rellevant. Es parla d'això, principalment, gràcies a la mediàtica activista mediambiental sueca Greta Thunberg. L'adolescent va recórrer a l'abril Europa (Estocolm, Estrasburg, Roma i Londres) en la seua campanya de conscienciació, i ho va fer amb tren —no agafa avions des de 2015—. “Recentment m'han convidat a parlar a Panamà, Nova York, San Francisco, Abu Dhabi, Vancouver… Tristament, el nostre pressupost de CO2 no permet aquests viatges”, va explicar l'any passat en Twitter. “La meua generació no podrà volar més que per a emergències si no ens prenem de debò l'advertiment sobre el límit de 1,5 graus de temperatura”, va afegir, referint-se als objectius de l'Acord de París per a limitar l'augment del calfament global. Aquesta setmana ha transcendit que Thunberg assistirà al setembre al Cim sobre Acció Climàtica de Nacions Unides en un veler que usa energia solar, el Malizia II. El viatge, al qual ha sigut convidada, li portarà dues setmanes.
Thunberg, com altres activistes mediambientals hui, no parla de canvi climàtic, sinó de “emergència climàtica”. I les emergències, sostenen aquests, han d'abordar-se amb mesures taxatives. A Suècia, on ella va nàixer, ha nascut també el terme flygskam, traduït com a “vergonya de volar”, que s'ha estés com la pólvora en els mitjans de comunicació. I no solament ací: en l'última reunió anual de l'Associació Internacional del Transport Aeri (IATA, per les seues sigles en anglés), el president de la institució, Alexandre de Juniac, va advertir als 150 directius presents que, “si no es qüestiona, aquest sentiment creixerà i s'estendrà”, informa Reuters.
A Suècia viuen les fundadores de Flygfritt 2020, una campanya que anima a comprometre's a no volar durant tot l'any que ve. Guapa Rosén i Lotta Hammar pretenen reunir 100.000 signatures —van per les 20.000 i la iniciativa s'ha estés a 10 països—. Rosén va deixar d'agafar avions en 2008, quan era una decisió encara més minoritària que hui. “Abans no menjava carn i no usava el cotxe per principi, però volava de tant en tant. Fins que em vaig adonar de la gravetat la situació”, conta en una conversa telefònica. La majoria de la gent, assegura, no és conscient de la gravetat del problema, i tendeix a pensar que les conseqüències les patiran uns altres, en un futur llunyà. Però la situació és tal, insisteix, que no val esperar que els Governs i les institucions reaccionen: tothom, en la seua mesura, ha de fer el que estiga a la seua mà. “Si agafar un vol disminueix les oportunitats que els meus fills visquen, no em resulta difícil prendre la decisió”.
Les emissions del turisme ronden el 8% del total mundial, és a dir, igual que les de la indústria ramadera o el transport amb cotxe, detalla un estudi publicat en Nature Climate Change. I els viatges de llarg recorregut estan en creixement constant: en 2018 va haver-hi 1.400 milions de viatgers internacionals, un 6% més que l'any anterior, segons el baròmetre de l'Organització Mundial del Turisme. Del total de les emissions turístiques, els vols suposen el 20% —un avió emet fins a 20 vegades més diòxid de carboni (CO2) per quilòmetre i passatger que un tren, segons dades de l'Agència Europea del Medi Ambient—. Hui, algú que viatja de Londres a Nova York genera les mateixes emissions que un europeu en calfar la seua casa durant un any sencer, segons la Comissió Europea.
Amb aquest panorama, està justificada la vergonya per volar o, almenys, la preocupació per l'impacte que tenen nostres escapades? Fa poc, el mateix dilema al qual es degué enfrontar l'actriu Emma Thompson en prendre un vol intercontinental li ha tocat a William Edelglass, filòsof mediambiental que viu en l'Estat rural de Vermont (els EUA), en una granja alimentada amb plaques solars. Ha sigut convidat a viatjar a la Xina per a impartir unes conferències sobre canvi climàtic a 80 filòsofs, i ell, que tracta de prioritzar els viatges locals amb tren o les videoconferències, ha acabat decidint viatjar. “Ho vaig justificar davant meu mateix perquè són dues setmanes senceres de seminaris i conferències” formant a uns altres sobre canvi climàtic, conta per telèfon, a pesar que, a posteriori, va calcular que el vol (de Boston a Shanghái) emetrà 7.000 quilos de CO2.
Situacions com la seua resum bé la tragèdia de les pastures comunes, un cas que va desenvolupar l'ecologista Garrett Hardin en la revista Science en 1968. L'exemple que usa Hardin és el d'un camp d'ús públic al qual els pastors poden portar el seu bestiar. Si no existeix regulació, cada pastor pot explotar més enllà del límit les capacitats del terreny, portant cada vegada més animals per al seu propi benefici. Mentre que el possible benefici a curt termini —alimentar a més animals, fer un viatge amb avió— és individual, els costos a mitjà o llarg termini —un camp erm i inútil, l'imparable calfament global— acaben sent compartits.
Els experts que segueixen la teoria d'Haldin creuen que no es pot demanar als individus que operen contra el seu nou interés, i que l'única via per a assegurar-nos d'evitar el desastre és tindre regulacions que ens impedisquen destruir els recursos. Una postura oposada, i molt polèmica, és la del filòsof Walter Sinnott-Armstrong, que en 2005 va publicar un article acadèmic titulat It’s Not My Fault: Global Warming and Individual Moral Obligations (no és la meua culpa: calfament global i obligacions morals individuals). En ell plantejava un exemple: és diumenge i algú vol conduir el seu cotxe —un que consumeix moltíssima gasolina— només per diversió. Ha de deixar de fer-ho pel planeta? No, diu Sinnott-Armstrong. Podem criticar la seua decisió, pensar que aqueix conductor hauria d'avergonyir-se de la seua poca consciència ecològica, però no està violant, estrictament, cap obligació moral. És el Govern, no el ciutadà, sosté, el que està moralment obligat a combatre el calfament global. La decisió individual de no usar combustibles fòssils és respectable i admirable, però, matisa, alguns dels quals apliquen aquesta mesura en el seu dia a dia creuen que ja han complit amb el seu deure i no s'impliquen a canviar polítiques governamentals. El debat que planteja Sinnott-Armstrong, sobre acció individual i acció col·lectiva, ve de llarg. Alguns psicòlegs diuen “llicència moral” a com ens justifiquem quan, per exemple, comprem electrodomèstics que són eficients i després els usem molt més que els anteriors, sense culpa. Sentim que ja hem complit amb el nostre deure.
Sinnott-Armstrong proposa, per tant, “gaudir el teu diumenge conduint mentre treballes per a canviar les lleis, lleis que faran il·legal que gaudisques el teu diumenge conduint”. Molta gent estarà en desacord. I la sensació generalitzada és que els problemes són massa grans, i les conseqüències, molt abstractes.
Diversos estudis contraresten aquesta impressió. El filòsof i activista mediambiental John Nolt, de la Universitat de Tennessee, va calcular en 2011 que un estatunidenc mitjà causarà, amb les seues emissions al llarg de la vida, la mort o el “patiment greu” de dues persones. Un estudi publicat en Science en 2016 va llançar xifres concretes del que costa un dels nostres vols: cada tona mètrica de diòxid de carboni fon tres metres quadrats a l'Àrtic.
En ple debat sobre responsabilitat mediambiental, el Govern francés ha anunciat una ecotaxa de 1,5 a 18 euros en els bitllets d'avió, que reinvertirà en infraestructura per a transports més ecològics; i Holanda i França discuteixen en els seus Parlaments si prohibir els vols el recorregut dels quals es pot realitzar amb tren en tres hores o menys. En contra tenen el cost (fa poc es va fer públic que fins a Network Rail, l'empresa pública de ferrocarrils del Regne Unit, anima al seu personal a volar en comptes de prendre trens si suposa un estalvi) i el temps: no tots volen, o poden, gastar en transport les hores que podrien gaudir de vacances. Fins a les aerolínies semblen prendre consciència de la creixent preocupació ciutadana, com denota l'última campanya de l'holandesa KLM, que anima als consumidors a prioritzar el tren o les videollamadas de treball.
La indústria de l'aviació busca solucions, com desenvolupar combustibles sostenibles i avions més eficients. Prompte, el pla internacional de reducció exigirà a les aerolínies que compensen les emissions de CO2 finançant projectes d'energia sostenible —abans els plans de compensació se centraven en la reforestació—. Fins ara el client havia de triar si pagar la compensació en comprar un bitllet, però l'opció ha anat desapareixent de les webs de les aerolínies. I hi ha altres opcions, menys populars en la indústria. Segons un informe de la Comissió Europea filtrat al maig, pujar els impostos al combustible de l'aviació reduiria les emissions en un 11%. I… pujaria els preus dels bitllets un 10%.
El més complicat és que deixar de volar o volar menys exigeix un canvi cultural en aquesta era del posturisme. Busquem experiències, sentir-nos part d'un lloc, encara que siga per uns dies; portar-nos una emoció, a més del selfi de rigor. “Tots volem anar a destinacions exòtiques i damunt estar sols”, resumeix Mónica Chao Janeiro, professora de l'escola de negocis ESCP Europe i experta en sostenibilitat i turisme. Fins i tot els qui es preocupen pel medi ambient continuen valorant molt els viatges internacionals com una mostra de “civilització”, afirma Luke Elson, filòsof de la Universitat de Reading. Pot ser que un model amb vols més escassos i cars, però més respectuosos amb el medi ambient, desdemocratitze el turisme —llevat que s'aplique un model similar al dels impostos progressius: taxar més a qui més viatge—. I ni tan sols això sembla garantir que anem a cuidar millor del planeta. Basta mirar a l'Everest, on l'ascensió és restringida… i el cim està col·lapsat i ple de fem.
RAQUEL SECO4 AGO 2019 Article original: https://elpais.com/elpais/2019/08/02/ideas/1564741752_427630.html#?ref=rss&format=simple&link=guid
L'actriu Emma Thompson va volar a l'abril de Los Angeles a Londres (8.600 quilòmetres) per a participar en les protestes d'Extinction Rebellion, el grup activista contra el canvi climàtic nascut al Regne Unit. Els crítics se li van tirar damunt: de veres valguè la pena, es preguntaven, una petjada de carboni de dues tones per a participar en una manifestació ecologista?
Amb cada volta més freqüència, algú en el món es qüestiona una cosa semblant. I, com a resposta, un moviment que reivindica reduir els vols o, fins i tot, deixar de volar per complet per un temps o indefinidament, sembla estar passant de l'anecdòtic —una aposta radical i poc realista— a allò culturalment rellevant. Es parla d'això, principalment, gràcies a la mediàtica activista mediambiental sueca Greta Thunberg. L'adolescent va recórrer a l'abril Europa (Estocolm, Estrasburg, Roma i Londres) en la seua campanya de conscienciació, i ho va fer amb tren —no agafa avions des de 2015—. “Recentment m'han convidat a parlar a Panamà, Nova York, San Francisco, Abu Dhabi, Vancouver… Tristament, el nostre pressupost de CO2 no permet aquests viatges”, va explicar l'any passat en Twitter. “La meua generació no podrà volar més que per a emergències si no ens prenem de debò l'advertiment sobre el límit de 1,5 graus de temperatura”, va afegir, referint-se als objectius de l'Acord de París per a limitar l'augment del calfament global. Aquesta setmana ha transcendit que Thunberg assistirà al setembre al Cim sobre Acció Climàtica de Nacions Unides en un veler que usa energia solar, el Malizia II. El viatge, al qual ha sigut convidada, li portarà dues setmanes.
Thunberg, com altres activistes mediambientals hui, no parla de canvi climàtic, sinó de “emergència climàtica”. I les emergències, sostenen aquests, han d'abordar-se amb mesures taxatives. A Suècia, on ella va nàixer, ha nascut també el terme flygskam, traduït com a “vergonya de volar”, que s'ha estés com la pólvora en els mitjans de comunicació. I no solament ací: en l'última reunió anual de l'Associació Internacional del Transport Aeri (IATA, per les seues sigles en anglés), el president de la institució, Alexandre de Juniac, va advertir als 150 directius presents que, “si no es qüestiona, aquest sentiment creixerà i s'estendrà”, informa Reuters.
A Suècia viuen les fundadores de Flygfritt 2020, una campanya que anima a comprometre's a no volar durant tot l'any que ve. Guapa Rosén i Lotta Hammar pretenen reunir 100.000 signatures —van per les 20.000 i la iniciativa s'ha estés a 10 països—. Rosén va deixar d'agafar avions en 2008, quan era una decisió encara més minoritària que hui. “Abans no menjava carn i no usava el cotxe per principi, però volava de tant en tant. Fins que em vaig adonar de la gravetat la situació”, conta en una conversa telefònica. La majoria de la gent, assegura, no és conscient de la gravetat del problema, i tendeix a pensar que les conseqüències les patiran uns altres, en un futur llunyà. Però la situació és tal, insisteix, que no val esperar que els Governs i les institucions reaccionen: tothom, en la seua mesura, ha de fer el que estiga a la seua mà. “Si agafar un vol disminueix les oportunitats que els meus fills visquen, no em resulta difícil prendre la decisió”.
Les emissions del turisme ronden el 8% del total mundial, és a dir, igual que les de la indústria ramadera o el transport amb cotxe, detalla un estudi publicat en Nature Climate Change. I els viatges de llarg recorregut estan en creixement constant: en 2018 va haver-hi 1.400 milions de viatgers internacionals, un 6% més que l'any anterior, segons el baròmetre de l'Organització Mundial del Turisme. Del total de les emissions turístiques, els vols suposen el 20% —un avió emet fins a 20 vegades més diòxid de carboni (CO2) per quilòmetre i passatger que un tren, segons dades de l'Agència Europea del Medi Ambient—. Hui, algú que viatja de Londres a Nova York genera les mateixes emissions que un europeu en calfar la seua casa durant un any sencer, segons la Comissió Europea.
Amb aquest panorama, està justificada la vergonya per volar o, almenys, la preocupació per l'impacte que tenen nostres escapades? Fa poc, el mateix dilema al qual es degué enfrontar l'actriu Emma Thompson en prendre un vol intercontinental li ha tocat a William Edelglass, filòsof mediambiental que viu en l'Estat rural de Vermont (els EUA), en una granja alimentada amb plaques solars. Ha sigut convidat a viatjar a la Xina per a impartir unes conferències sobre canvi climàtic a 80 filòsofs, i ell, que tracta de prioritzar els viatges locals amb tren o les videoconferències, ha acabat decidint viatjar. “Ho vaig justificar davant meu mateix perquè són dues setmanes senceres de seminaris i conferències” formant a uns altres sobre canvi climàtic, conta per telèfon, a pesar que, a posteriori, va calcular que el vol (de Boston a Shanghái) emetrà 7.000 quilos de CO2.
Situacions com la seua resum bé la tragèdia de les pastures comunes, un cas que va desenvolupar l'ecologista Garrett Hardin en la revista Science en 1968. L'exemple que usa Hardin és el d'un camp d'ús públic al qual els pastors poden portar el seu bestiar. Si no existeix regulació, cada pastor pot explotar més enllà del límit les capacitats del terreny, portant cada vegada més animals per al seu propi benefici. Mentre que el possible benefici a curt termini —alimentar a més animals, fer un viatge amb avió— és individual, els costos a mitjà o llarg termini —un camp erm i inútil, l'imparable calfament global— acaben sent compartits.
Els experts que segueixen la teoria d'Haldin creuen que no es pot demanar als individus que operen contra el seu nou interés, i que l'única via per a assegurar-nos d'evitar el desastre és tindre regulacions que ens impedisquen destruir els recursos. Una postura oposada, i molt polèmica, és la del filòsof Walter Sinnott-Armstrong, que en 2005 va publicar un article acadèmic titulat It’s Not My Fault: Global Warming and Individual Moral Obligations (no és la meua culpa: calfament global i obligacions morals individuals). En ell plantejava un exemple: és diumenge i algú vol conduir el seu cotxe —un que consumeix moltíssima gasolina— només per diversió. Ha de deixar de fer-ho pel planeta? No, diu Sinnott-Armstrong. Podem criticar la seua decisió, pensar que aqueix conductor hauria d'avergonyir-se de la seua poca consciència ecològica, però no està violant, estrictament, cap obligació moral. És el Govern, no el ciutadà, sosté, el que està moralment obligat a combatre el calfament global. La decisió individual de no usar combustibles fòssils és respectable i admirable, però, matisa, alguns dels quals apliquen aquesta mesura en el seu dia a dia creuen que ja han complit amb el seu deure i no s'impliquen a canviar polítiques governamentals. El debat que planteja Sinnott-Armstrong, sobre acció individual i acció col·lectiva, ve de llarg. Alguns psicòlegs diuen “llicència moral” a com ens justifiquem quan, per exemple, comprem electrodomèstics que són eficients i després els usem molt més que els anteriors, sense culpa. Sentim que ja hem complit amb el nostre deure.
Sinnott-Armstrong proposa, per tant, “gaudir el teu diumenge conduint mentre treballes per a canviar les lleis, lleis que faran il·legal que gaudisques el teu diumenge conduint”. Molta gent estarà en desacord. I la sensació generalitzada és que els problemes són massa grans, i les conseqüències, molt abstractes.
Diversos estudis contraresten aquesta impressió. El filòsof i activista mediambiental John Nolt, de la Universitat de Tennessee, va calcular en 2011 que un estatunidenc mitjà causarà, amb les seues emissions al llarg de la vida, la mort o el “patiment greu” de dues persones. Un estudi publicat en Science en 2016 va llançar xifres concretes del que costa un dels nostres vols: cada tona mètrica de diòxid de carboni fon tres metres quadrats a l'Àrtic.
En ple debat sobre responsabilitat mediambiental, el Govern francés ha anunciat una ecotaxa de 1,5 a 18 euros en els bitllets d'avió, que reinvertirà en infraestructura per a transports més ecològics; i Holanda i França discuteixen en els seus Parlaments si prohibir els vols el recorregut dels quals es pot realitzar amb tren en tres hores o menys. En contra tenen el cost (fa poc es va fer públic que fins a Network Rail, l'empresa pública de ferrocarrils del Regne Unit, anima al seu personal a volar en comptes de prendre trens si suposa un estalvi) i el temps: no tots volen, o poden, gastar en transport les hores que podrien gaudir de vacances. Fins a les aerolínies semblen prendre consciència de la creixent preocupació ciutadana, com denota l'última campanya de l'holandesa KLM, que anima als consumidors a prioritzar el tren o les videollamadas de treball.
La indústria de l'aviació busca solucions, com desenvolupar combustibles sostenibles i avions més eficients. Prompte, el pla internacional de reducció exigirà a les aerolínies que compensen les emissions de CO2 finançant projectes d'energia sostenible —abans els plans de compensació se centraven en la reforestació—. Fins ara el client havia de triar si pagar la compensació en comprar un bitllet, però l'opció ha anat desapareixent de les webs de les aerolínies. I hi ha altres opcions, menys populars en la indústria. Segons un informe de la Comissió Europea filtrat al maig, pujar els impostos al combustible de l'aviació reduiria les emissions en un 11%. I… pujaria els preus dels bitllets un 10%.
El més complicat és que deixar de volar o volar menys exigeix un canvi cultural en aquesta era del posturisme. Busquem experiències, sentir-nos part d'un lloc, encara que siga per uns dies; portar-nos una emoció, a més del selfi de rigor. “Tots volem anar a destinacions exòtiques i damunt estar sols”, resumeix Mónica Chao Janeiro, professora de l'escola de negocis ESCP Europe i experta en sostenibilitat i turisme. Fins i tot els qui es preocupen pel medi ambient continuen valorant molt els viatges internacionals com una mostra de “civilització”, afirma Luke Elson, filòsof de la Universitat de Reading. Pot ser que un model amb vols més escassos i cars, però més respectuosos amb el medi ambient, desdemocratitze el turisme —llevat que s'aplique un model similar al dels impostos progressius: taxar més a qui més viatge—. I ni tan sols això sembla garantir que anem a cuidar millor del planeta. Basta mirar a l'Everest, on l'ascensió és restringida… i el cim està col·lapsat i ple de fem.
