Mentre que els preus de l'habitatge principal mostra cert esgotament en els seus avanços, en la segona sembla produir-se una espècie de ral·li
CINCO DÍAS
14 *JUL 2019 - 13.03
Des de la irrupció lenta de la classe mitjana a Espanya, la segona residència en la costa ha constituït un de les seues més anhelats objectius socials, i en els primers anys del segle XXI va experimentar un creixement tan exuberant tant l'oferta com la demanda que va acabar sent un dels elements que més va contribuir a escanyar l'economia. Amb menys de 18 milions de llars, Espanya compta amb 26 milions d'habitatges, de les quals una part molt important són segones residències, situades majoritàriament en les zones costaneres, moltes d'elles dramàticament transformades en la seua fisonomia per una urbanització desaforada i sense cap objecció mediambiental. I també en la costa, especialment en la mediterrània, es troben la majoria d'urbanitzacions sense vendre, i que continuen deteriorant, a més del perfil costaner, els balanços de la banca, algunes immobiliàries i la pròpia Sareb. Però després de deu anys llargs des de l'esclat de la crisi, i sis de recuperació econòmica sostinguda, el mercat s'ha reactivat, i en alguns punts molt selectes els preus de la residència costanera han tornat als nivells que tenien quan va esclatar tot, allà per 2008.
Mentre que els preus de l'habitatge principal mostra cert esgotament en els seus avanços, després de repunts molt forts en les grans ciutats, en la costa sembla produir-se una espècie de ral·li per absorbir els diferencials amb els seus màxims històrics, que en les zones amb major borsa de vivendes sense vendre pot arribar al 40%. La residència costanera ha recuperat la condició d'inversió, perquè els seus preus continuen tenint recorregut, encara que com en les apostes borsàries, cal fer una selecció molt estricta abans de prendre decisions de compra. Al contrari d'en la compra d'accions o deute d'empreses, les cases són un actiu molt menys líquid, i en el cas de les situades en la costa, la realitat ha demostrat que tenen una sensibilitat elevada a les baixades de cotització quan arriben situacions crítiques, i la seua recuperació és sempre molt més retardada i lenta que en els mercats millor situats. Per això, com a objectiu d'inversió exclusivament té més riscos i només és factible per a horitzons molt llargs.
El finançament bancari per a l'adquisició continua sent abundant i amb els mateixos preus de les hipoteques per a primers habitatges, encara que els terminis de contractació són més curts. I l'opció de lloguer guanya també presència, tant de manera directa com a través de mediadors, sobretot en les zones amb elevada saturació de visitants estrangers en les quals s'ha controlat l'expansió immobiliària en l'últim boom.
CINCO DÍAS
14 *JUL 2019 - 13.03
Des de la irrupció lenta de la classe mitjana a Espanya, la segona residència en la costa ha constituït un de les seues més anhelats objectius socials, i en els primers anys del segle XXI va experimentar un creixement tan exuberant tant l'oferta com la demanda que va acabar sent un dels elements que més va contribuir a escanyar l'economia. Amb menys de 18 milions de llars, Espanya compta amb 26 milions d'habitatges, de les quals una part molt important són segones residències, situades majoritàriament en les zones costaneres, moltes d'elles dramàticament transformades en la seua fisonomia per una urbanització desaforada i sense cap objecció mediambiental. I també en la costa, especialment en la mediterrània, es troben la majoria d'urbanitzacions sense vendre, i que continuen deteriorant, a més del perfil costaner, els balanços de la banca, algunes immobiliàries i la pròpia Sareb. Però després de deu anys llargs des de l'esclat de la crisi, i sis de recuperació econòmica sostinguda, el mercat s'ha reactivat, i en alguns punts molt selectes els preus de la residència costanera han tornat als nivells que tenien quan va esclatar tot, allà per 2008.
Mentre que els preus de l'habitatge principal mostra cert esgotament en els seus avanços, després de repunts molt forts en les grans ciutats, en la costa sembla produir-se una espècie de ral·li per absorbir els diferencials amb els seus màxims històrics, que en les zones amb major borsa de vivendes sense vendre pot arribar al 40%. La residència costanera ha recuperat la condició d'inversió, perquè els seus preus continuen tenint recorregut, encara que com en les apostes borsàries, cal fer una selecció molt estricta abans de prendre decisions de compra. Al contrari d'en la compra d'accions o deute d'empreses, les cases són un actiu molt menys líquid, i en el cas de les situades en la costa, la realitat ha demostrat que tenen una sensibilitat elevada a les baixades de cotització quan arriben situacions crítiques, i la seua recuperació és sempre molt més retardada i lenta que en els mercats millor situats. Per això, com a objectiu d'inversió exclusivament té més riscos i només és factible per a horitzons molt llargs.
El finançament bancari per a l'adquisició continua sent abundant i amb els mateixos preus de les hipoteques per a primers habitatges, encara que els terminis de contractació són més curts. I l'opció de lloguer guanya també presència, tant de manera directa com a través de mediadors, sobretot en les zones amb elevada saturació de visitants estrangers en les quals s'ha controlat l'expansió immobiliària en l'últim boom.
