Fa segles que ens fem preguntes semblants i cada generació sembla aplegar per primera vegada al paradís perdut. La polèmica sobre si la creació de contingut en valencià ha de ser més o menys intel·lectual és un debat que han viscut totes les generacions de la història. La passió que l'edat aporta al debat el fa més interessant però les cartes ja fa dècades que estan marcades per l'acadèmia.
El vell debat entre alta cultura i baixa cultura es refereix a la discussió sobre la jerarquia cultural i la valoració de diferents formes d'expressió cultural. L'alta cultura es refereix a les formes d'art i expressió cultural que són tradicionalment considerades com les més refinades, sofisticades i valuoses des d'una perspectiva intel·lectual i artística, com l'òpera, el ballet, la literatura clàssica i la música clàssica. La baixa cultura, d'altra banda, es refereix a les formes de cultura popular que són percebudes com menys sofisticades, com ara els programes de televisió de realitat, els videojocs, la música pop, i els còmics.
Els defensors de l'alta cultura argumenten que aquesta representa el cim de la creativitat i l'originalitat, i que requereix d'un nivell d'educació i apreciació que no tots posseeixen. També argumenten que l'alta cultura té una importància històrica i una profunditat que la baixa cultura no té. D'altra banda, els defensors de la baixa cultura argumenten que aquesta és més accessible i sovint reflecteix els interessos i valors de la cultura popular. També assenyalen que la baixa cultura pot ser tan complexa i significativa com l'alta cultura, i que sovint té un impacte més ampli i profund en la societat.
Algú ha pensat sobre tot abans de nosaltres.
Ens podríem remuntar a la Grècia Clàssica però sense anar tan lluny podem recordar totes aquelles vegades que els elitistes han reprotxat als populars la seua conducta per a reafermar la seua pròpia existència i vocació restrictiva.
Durant la controvèrsia entre la música clàssica i el jazz en la dècada de 1920 i 1930 als Estats Units els defensors de la música clàssica argumentaven que el jazz era una forma de música vulgar i sense valor artístic, mentre que els defensors del jazz argumentaven que era una forma d'expressió autèntica i significativa. Ara el jazz és música de culte, fins i tot intel·lectual podria dir-se.
Si recordem l'oposició d'alguns crítics literaris a la novel·la en el segle XIX perquè "era una forma de literatura de baixa qualitat i poc seriosa" mentre que la poesia i el drama eren considerats formes superiors d'art literari.
El purisme sempre ha intentat marcar alguna diferència respecte a allò que qualsevol persona pot entendre. Per exemple durant la controvèrsia entorn de l'art modern a principis del segle XX; els crítics d'art conservadors argumentaven que l'art modern, com el cubisme i el surrealisme, era una forma d'art incomprensible i sense valor, mentre que els defensors de l'art modern argumentaven que aquest era una forma d'expressió innovadora i significativa. I a més, certament important perquè l'aparició de la fotografia havia bandejat la representació realista del món físic.
Aquests són només alguns exemples de la llarga història de l'enfrontament entre alta i baixa cultura, i mostren com els valors culturals canvien amb el temps i el context mentre moltes discussions són circulars i repetitives.
