Una premsa ben finançada pot realitzar el seu paper, paper que presenta importants externalitats per a tots nosaltres: ajudar a mantindre una certa qualitat democràtica
Foto: Imatge de Alexas_Fotos en Pixabay.
AUTOR IGNACIO DE LA TORRE 25/07/2019 05.00 Article original:
Es va atribuir, correcta o incorrectament al magnat de la premsa Hearst aquest: “Qualsevol cosa que un patró vulga veure publicada és publicitat; qualsevol cosa que no vulga veure en el periòdic és notícia”. Per 'patró' potser la premsa de la primera meitat del segle entenia persones amb poder, polític o econòmic, i amb capacitat d'influir en els continguts d'un periòdic. No obstant això, el periodisme potser va viure en el segle XX la seua 'edat d'or', actuant com un genuí quart poder que permetia així compensar els abusos dels altres tres. La caiguda del president Nixon per les investigacions del 'Washington Post' és probablement la seua major gesta.
Al meu entendre, l''edat d'or' es basa en part en condicionants financers. Una premsa ben finançada pot realitzar el seu paper, paper que presenta importants externalitats per a tots nosaltres: ajudar a mantindre una certa qualitat democràtica. El finançament estable consisteix en diversos paràmetres. D'una banda, uns ingressos recurrents via subscripcions. Això atorga estabilitat als ingressos, la qual cosa permet al mitjà mantindre una estructura de costos concorde i per tant poder treballar amb objectius de mitjà termini. Els ingressos via publicitat són més volàtils i exposats al cicle econòmic. Aquests ingressos poden estar ben diversificats (amb cap anunciant representant més de l'1% dels ingressos publicitaris) o no, amb pocs anunciants (de l'una o l'altra forma) representant un volum molt elevat dels ingressos, la qual cosa confereix a aquests 'patrons' capacitat per a influir en la llibertat del mitjà.
Finalment, un mitjà pot finançar el seu balanç majoritàriament amb recursos propis, o bé dependre intensament del deute. Si es finança amb fons propis la concentració de l'accionariat en un editor provocarà que les pressions per a influir en els continguts s'aboquen sobre aqueixa figura ('patró'), que, en funció de la seua autonomia financera, podrà plegar-se o no a les pressions. Si, bé com a conseqüència de decisions d'expansió mal engiponades, o com a conseqüència d'una crisi que provoca endeutament sota l'anhel que les coses milloraran prompte, el deute acaba representant un múltiple rellevant del ebitda del mitjà, llavors el que mana ja no és sol l'editor. El finançador (en general banc o bancs) té molt a dir, la qual cosa compromet també la llibertat de premsa. Tenim un nou 'patró'.
El finançador (en general banc o bancs) té molt a dir, la qual cosa compromet també la llibertat de premsa. Tenim un nou 'patró'
L''edat d'or' va tocar a la seua fi en 2007. Des de llavors s'han produït intensos fenòmens que generen enormes ombres sobre el futur de la premsa lliure de qualitat. D'una banda, els ingressos publicitaris genèrics es van desplomar amb la crisi. Per un altre, els ingressos publicitaris 'classificats' (com els anuncis de compravenda de cases) que venien transvasant-se a poc a poc des de la premsa cap als portals verticals (com els immobiliaris) van experimentar el moviment final cap a aquests últims, que van eixir molt enrobustits a costa d'una premsa que no va saber veure a temps el fenomen.
Per si no fora prou, la proliferació de les xarxes socials i la gratuïtat de la premsa 'online' van provocar l'enfonsament dels ingressos de subscriptors (per a aquells mitjans que encara gaudien d'ells). Els mitjans que havien finançat amb deute qüestionables expansions en els anys anteriors a la crisi van entrar en una enorme angoixa financera i dependència de la banca per a sobreviure. Els que no, van experimentar tan engruixada caiguda d'ingressos que molts, per a evitar retallades massives, van emprar el deute com a fórmula 'temporal', “fins que les coses milloren”, caient en el parany lliberticida dels anteriors. Molts encara segueixen en el procés 'temporal'.
Finalment, la publicitat 'online' es va concentrar en un duopoli (Google, Facebook, amb més de dues terceres parts del pastís total), i el 'nou petroli', com es coneix hui a les dades, només ha sigut capaç de ser explotat pels grans mitjans d'internet amb capacitat de processament de dades mitjançant intel·ligència artificial. Molts mitjans mitjans, sense tindre als lectors registrats i amb menors mitjans de computació, tenien molt difícil aprofitar-se d'aquesta tendència.
El resultat ha sigut desolador en dos camps, en el financer i en el democràtic. En el primer, una bona part del sector (i parle a escala mundial) ha quedat molt afeblida en el seu balanç, amb gran dependència de la banca, amb escassetat de fons propis i amb un compte de resultats no sostenible. Tot això repercuteix en la capacitat del mitjà per a realitzar el seu paper (menor llibertat de premsa), i per tant en la qualitat de la democràcia.
Mal finançament ha reportat en major poder dels 'patrons' durant l'última dècada, per la qual cosa s'ha degradat la qualitat de la democràcia
En el segon, com va dir Cronkite, “la llibertat de premsa no solament és important per a la democràcia, és la democràcia”. Mal finançament ha reportat en major poder dels 'patrons' durant l'última dècada, per la qual cosa s'ha degradat la qualitat de la democràcia de forma global (Freedom House, 2019). El resultat? Hem observat com la proliferació de 'fake news' ha generat enormes sotsobres en les democràcies occidentals i menor capacitat de lluitar contra els abusos en molts països emergents (han tornat a intensificar-se els assassinats de periodistes en aquests últims). Les xarxes socials permeten i amplifiquen el fenomen de les 'fake news', en el qual ja ningú sembla tindre capacitat de destriar una notícia vertadera d'una falsa (aquestes últimes es reenvien molt més que les vertaderes). Tot això té un enorme reflex polític.
Què són i com funcionen les '*fake *news'?
PABLO GALLEGO
L'individu rep centenars de missatges diàriament, per la qual cosa si has de llançar un missatge, la consigna és que només se li pararà atenció sempre que es faça des del seu interés, prejudici o gust.
La premsa de qualitat sí que té capacitat (no sempre) per a destriar la veritat de la falsedat, però no volem pagar-la, i d'aquells fangs venen aquests llots. Ens queixem de com una notícia està redactada, però no volem pagar-la. Ens queixem de la qualitat de les nostres democràcies, de la immediatesa dels nostres polítics en els seus objectius, però hem de reconéixer que el problema comença per nosaltres mateixos. La política és un reflex de la nostra societat. Si volem canviar-la hem de canviar nosaltres, i això passa per regenerar mitjans ben finançats, alguna cosa que ens concerneix a tots nosaltres.
Mitjançant les 'fake news' han desaparegut les diferències 'percebudes' entre 'tabloides' (que, encara que sempre han existit, hui dia proliferen en forma de notícies falses reexpedides per xarxes socials) i la premsa seriosa. No tot el que semble un periòdic ho és, i si apreciem la diferència hem de pagar-la. Com diu un amic, “ningú paga per consumir notícies falses” (i no obstant això l'està fent entregant 'gratis' les seues dades).
La premsa de qualitat sí que té capacitat per a destriar la veritat de la falsedat, però no volem pagar-la, i d'aquells fangs venen aquests llots
I si no, recorden els titulars de la premsa parisenca que vaig exposar fa temps que va recollir Ludwig quan Napoleó va escapar de l'illa de Elba per a intentar tornar a recuperar el tro imperial a París:
-“El dimoni s'ha escapat del seu desterrament”.
.“El fantasma cors ha desembarcat a Cannes”.
-“El tigre ha sigut vist en Gap. Han sigut enviades a la seua trobada tropes que li faran perir com un miserable aventurer a les muntanyes”.
-“El monstre ha pogut arribar a Grenoble gràcies a la traïció”.
-“El tirà ha aconseguit Lió, on va ser general l'horror”.
-“L'usurpador ha tingut l'audàcia d'aproximar-se a seixanta hores de la capital”.
-“Bonaparte arriba a passos de gegant, però mai entrarà a París”.
-“Napoleó estarà demà a les portes de la ciutat”.
-“La seua majestat es troba en Fontainebleau”.
Foto: Imatge de Alexas_Fotos en Pixabay.
AUTOR IGNACIO DE LA TORRE 25/07/2019 05.00 Article original:
Es va atribuir, correcta o incorrectament al magnat de la premsa Hearst aquest: “Qualsevol cosa que un patró vulga veure publicada és publicitat; qualsevol cosa que no vulga veure en el periòdic és notícia”. Per 'patró' potser la premsa de la primera meitat del segle entenia persones amb poder, polític o econòmic, i amb capacitat d'influir en els continguts d'un periòdic. No obstant això, el periodisme potser va viure en el segle XX la seua 'edat d'or', actuant com un genuí quart poder que permetia així compensar els abusos dels altres tres. La caiguda del president Nixon per les investigacions del 'Washington Post' és probablement la seua major gesta.
Al meu entendre, l''edat d'or' es basa en part en condicionants financers. Una premsa ben finançada pot realitzar el seu paper, paper que presenta importants externalitats per a tots nosaltres: ajudar a mantindre una certa qualitat democràtica. El finançament estable consisteix en diversos paràmetres. D'una banda, uns ingressos recurrents via subscripcions. Això atorga estabilitat als ingressos, la qual cosa permet al mitjà mantindre una estructura de costos concorde i per tant poder treballar amb objectius de mitjà termini. Els ingressos via publicitat són més volàtils i exposats al cicle econòmic. Aquests ingressos poden estar ben diversificats (amb cap anunciant representant més de l'1% dels ingressos publicitaris) o no, amb pocs anunciants (de l'una o l'altra forma) representant un volum molt elevat dels ingressos, la qual cosa confereix a aquests 'patrons' capacitat per a influir en la llibertat del mitjà.
Finalment, un mitjà pot finançar el seu balanç majoritàriament amb recursos propis, o bé dependre intensament del deute. Si es finança amb fons propis la concentració de l'accionariat en un editor provocarà que les pressions per a influir en els continguts s'aboquen sobre aqueixa figura ('patró'), que, en funció de la seua autonomia financera, podrà plegar-se o no a les pressions. Si, bé com a conseqüència de decisions d'expansió mal engiponades, o com a conseqüència d'una crisi que provoca endeutament sota l'anhel que les coses milloraran prompte, el deute acaba representant un múltiple rellevant del ebitda del mitjà, llavors el que mana ja no és sol l'editor. El finançador (en general banc o bancs) té molt a dir, la qual cosa compromet també la llibertat de premsa. Tenim un nou 'patró'.
El finançador (en general banc o bancs) té molt a dir, la qual cosa compromet també la llibertat de premsa. Tenim un nou 'patró'
L''edat d'or' va tocar a la seua fi en 2007. Des de llavors s'han produït intensos fenòmens que generen enormes ombres sobre el futur de la premsa lliure de qualitat. D'una banda, els ingressos publicitaris genèrics es van desplomar amb la crisi. Per un altre, els ingressos publicitaris 'classificats' (com els anuncis de compravenda de cases) que venien transvasant-se a poc a poc des de la premsa cap als portals verticals (com els immobiliaris) van experimentar el moviment final cap a aquests últims, que van eixir molt enrobustits a costa d'una premsa que no va saber veure a temps el fenomen.
Per si no fora prou, la proliferació de les xarxes socials i la gratuïtat de la premsa 'online' van provocar l'enfonsament dels ingressos de subscriptors (per a aquells mitjans que encara gaudien d'ells). Els mitjans que havien finançat amb deute qüestionables expansions en els anys anteriors a la crisi van entrar en una enorme angoixa financera i dependència de la banca per a sobreviure. Els que no, van experimentar tan engruixada caiguda d'ingressos que molts, per a evitar retallades massives, van emprar el deute com a fórmula 'temporal', “fins que les coses milloren”, caient en el parany lliberticida dels anteriors. Molts encara segueixen en el procés 'temporal'.
Finalment, la publicitat 'online' es va concentrar en un duopoli (Google, Facebook, amb més de dues terceres parts del pastís total), i el 'nou petroli', com es coneix hui a les dades, només ha sigut capaç de ser explotat pels grans mitjans d'internet amb capacitat de processament de dades mitjançant intel·ligència artificial. Molts mitjans mitjans, sense tindre als lectors registrats i amb menors mitjans de computació, tenien molt difícil aprofitar-se d'aquesta tendència.
El resultat ha sigut desolador en dos camps, en el financer i en el democràtic. En el primer, una bona part del sector (i parle a escala mundial) ha quedat molt afeblida en el seu balanç, amb gran dependència de la banca, amb escassetat de fons propis i amb un compte de resultats no sostenible. Tot això repercuteix en la capacitat del mitjà per a realitzar el seu paper (menor llibertat de premsa), i per tant en la qualitat de la democràcia.
Mal finançament ha reportat en major poder dels 'patrons' durant l'última dècada, per la qual cosa s'ha degradat la qualitat de la democràcia
En el segon, com va dir Cronkite, “la llibertat de premsa no solament és important per a la democràcia, és la democràcia”. Mal finançament ha reportat en major poder dels 'patrons' durant l'última dècada, per la qual cosa s'ha degradat la qualitat de la democràcia de forma global (Freedom House, 2019). El resultat? Hem observat com la proliferació de 'fake news' ha generat enormes sotsobres en les democràcies occidentals i menor capacitat de lluitar contra els abusos en molts països emergents (han tornat a intensificar-se els assassinats de periodistes en aquests últims). Les xarxes socials permeten i amplifiquen el fenomen de les 'fake news', en el qual ja ningú sembla tindre capacitat de destriar una notícia vertadera d'una falsa (aquestes últimes es reenvien molt més que les vertaderes). Tot això té un enorme reflex polític.
Què són i com funcionen les '*fake *news'?
PABLO GALLEGO
L'individu rep centenars de missatges diàriament, per la qual cosa si has de llançar un missatge, la consigna és que només se li pararà atenció sempre que es faça des del seu interés, prejudici o gust.
La premsa de qualitat sí que té capacitat (no sempre) per a destriar la veritat de la falsedat, però no volem pagar-la, i d'aquells fangs venen aquests llots. Ens queixem de com una notícia està redactada, però no volem pagar-la. Ens queixem de la qualitat de les nostres democràcies, de la immediatesa dels nostres polítics en els seus objectius, però hem de reconéixer que el problema comença per nosaltres mateixos. La política és un reflex de la nostra societat. Si volem canviar-la hem de canviar nosaltres, i això passa per regenerar mitjans ben finançats, alguna cosa que ens concerneix a tots nosaltres.
Mitjançant les 'fake news' han desaparegut les diferències 'percebudes' entre 'tabloides' (que, encara que sempre han existit, hui dia proliferen en forma de notícies falses reexpedides per xarxes socials) i la premsa seriosa. No tot el que semble un periòdic ho és, i si apreciem la diferència hem de pagar-la. Com diu un amic, “ningú paga per consumir notícies falses” (i no obstant això l'està fent entregant 'gratis' les seues dades).
La premsa de qualitat sí que té capacitat per a destriar la veritat de la falsedat, però no volem pagar-la, i d'aquells fangs venen aquests llots
I si no, recorden els titulars de la premsa parisenca que vaig exposar fa temps que va recollir Ludwig quan Napoleó va escapar de l'illa de Elba per a intentar tornar a recuperar el tro imperial a París:
-“El dimoni s'ha escapat del seu desterrament”.
.“El fantasma cors ha desembarcat a Cannes”.
-“El tigre ha sigut vist en Gap. Han sigut enviades a la seua trobada tropes que li faran perir com un miserable aventurer a les muntanyes”.
-“El monstre ha pogut arribar a Grenoble gràcies a la traïció”.
-“El tirà ha aconseguit Lió, on va ser general l'horror”.
-“L'usurpador ha tingut l'audàcia d'aproximar-se a seixanta hores de la capital”.
-“Bonaparte arriba a passos de gegant, però mai entrarà a París”.
-“Napoleó estarà demà a les portes de la ciutat”.
-“La seua majestat es troba en Fontainebleau”.
