4 d'abril 2019 / IDEES per Sergio Parra. Article original: https://www.yorokobu.es/sonreir-en-las-fotografias/
Paul Ekman, un psicòleg que ha sigut un pioner en l'estudi de les emocions i les seues relacions amb l'expressió facial, va identificar 18 tipus diferents de somriure basats en diferents combinacions dels 15 músculs facials implicats. Per a somriure usem 17 músculs, però per a arrufar les celles emprem 43, per això, potser, el somriure ens sembla una mica més agradable a la vista i és la nostra carta de presentació en les interaccions socials. I en les fotografies.
No obstant això, no sempre hem rigut en les fotografies. De fet, somriure en les fotografies és un costum relativament recent.
Estudi matemàtic
Gràcies a un estudi matemàtic de fotografies d'anuaris d'escoles dels Estats Units, es va descobrir que els rostres, a mesura que passaven les dècades, somreien més. Els estudiants eren cada vegada més feliços i radiants? No, darrere d'aquest progressiu i subtil canvi hi ha una altra cosa en la qual va contribuir amb una campanya l'empresa Kodak.
Aquest estudi va ser possible a causa dels avanços de l'era digital, tal com explica Seth Stephens-Davidowitz en el seu llibre Everybody lies.
Moltes escoles secundàries han escanejat els anuaris que tenien arxivats i els han penjats en els seus llocs web. De llarg a llarg d'internet, els investigadors van trobar 949 anuaris escanejats per escoles secundàries estatunidenques, que abastaven els anys compresos entre 1905 i 2013.
Mitjançant un programa informàtic, es va poder concebre un rostre estàndar a partir de totes les cares, dècada per dècada. És a dir, un rostre que recollia la mitjana en la ubicació i configuració del nas, els ulls, els llavis i el pèl dels últims 10 anys.
Somriure en les fotografies
Si donem una ullada a les cares mitjana, començant des de 1905 fins a 2013, el tret que més va canviar enfront de tots els altres és la boca: si el primer rostre estàndar és una boca seriosa, de dos llavis tancats, exhibint una línia recta, aqueixa mateixa boca comença a corbar-se progressivament en cada extrem, dècada rere dècada, formant un somriure cada vegada més àmplia. I, a partir de la dècada de 1970, i sobretot de 1980, aqueix somriure comença a mostrar les dents.
Aquesta cara mitjana correspon als xics. En el cas de les xiques, el somriure sembla aflorar una mica abans (si en els xics va ser en 1940, en les xiques va ser en 1930). I també les dents es mostren abans: en les xiques apareixen ja en 1960.
En altres paraules, la majoria dels alumnes que es fotografiaven per a l'anuari de la seua escola estaven rígids, poc naturals, si bé comencen a relaxar-se a partir dels anys 30 i 40. Els somriures típics actuals no apareixen, no obstant això, fins als 60 i 70.
Pintura i fotografia
Quan es va inventar la fotografia, la gent continuava relacionant-la amb la pintura. Com si imaginaren la càmera de fotografies tal com ho fa Terry Pratchett en la seua saga de Mundodisco: a l'interior de l'aparell hi ha un xicotet personatge que, proveït d'un llenç, uns pinzells i una paleta molt assortida, pinta el que s'enfoca.
Quan la gent posava per a un quadre, adoptaven una expressió seriosa bàsicament perquè pintar un quadre era un procés llarg i mantindre un somriure tot aqueix temps suposava un esforç majúscul. Això sense contar que sol·licitar ser pintat per algú era un desig relativament recent en la història.
La sensació de ser algú, de tindre un Jo, de ser un individu tan respectable com qualsevol altre (i ja no diguem patir de narcisisme) era una cosa pràcticament inèdita en temps pretèrits. De fet, es considera que va ser Rembrandt, qui en el segle XVIII, va començar a pintar retrats de persones anònimes, gent comuna, individus que no havien tingut gens de transcendència en la història, com un fabricant de mobles i la seua esposa, Herman Doomer i Baertjen, una drassana anomenada Jan Rijksen o un fabricant de cervesa i la seua esposa, Dirck Janszoon Pesser i Haesje.
Durant el segle XIX, a la gent ja no li dolien peces a l'hora de situar-se com a protagonista d'un retrat, que l'individu despuntara sobre la massa, que un no es plegara a la destinació, sustentat en la màxima de Descartes cogito ergo sum (pense per tant existixc). El Jo modern en tota la seua esplendor filosòfica. En altres paraules: la gent feia molt poc temps que es deixava retratar.
Quan va arribar la fotografia, senzillament, aquest costum de no somriure perquè resultava cansat fer-ho durant tant temps es va perpetuar durant alguns anys més. El punt d'inflexió, no obstant això, el va marcar Eastman Kodak Company a mitjan segle XX creant una estratègia perquè la gent s'animara a fer més fotografies:
Les campanyes de Kodak van començar a associar les fotos amb la felicitat. L'objectiu era que la gent s'habituara a fer fotos per a mostrar als altres com de bé que ho passava.
I ho van aconseguir. Sota el lema «Vosté prema el botó, nosaltres fem la resta», l'Eastman Kodak Company va complir el seu objectiu: fer la fotografia accessible a les masses, la qual cosa li va permetre apoderar-se de quasi 90% del mercat internacional en la dècada dels 90. Com explica Derek Thomson en el seu llibre Creadors d'Hits:
En 1999, el món va fer 1.000 milions de fotos i va comprar 70 milions de càmeres, segons l'informe anual de Kodak per a l'any 2000.
A pesar que Kodak no va saber adaptar-se al canvi de paradigma que va suposar que la gent usara telèfons, tauletes i ordinadors per a fer fotos i compartir-les per xarxes socials, multiplicant per deu i per cent el nombre de fotos de 1999, la tendència al somriure inspirat per ells es va mantindre i es va perpetuar, adquirint fins i tot noves modalitats, des de la trollface fins als morritos d'ànec, passant pel sempre eficaç selfi (encara que Frida Kalho també fora una addicta al selfi més lent de la història: l'autoretrat).
Paul Ekman, un psicòleg que ha sigut un pioner en l'estudi de les emocions i les seues relacions amb l'expressió facial, va identificar 18 tipus diferents de somriure basats en diferents combinacions dels 15 músculs facials implicats. Per a somriure usem 17 músculs, però per a arrufar les celles emprem 43, per això, potser, el somriure ens sembla una mica més agradable a la vista i és la nostra carta de presentació en les interaccions socials. I en les fotografies.
No obstant això, no sempre hem rigut en les fotografies. De fet, somriure en les fotografies és un costum relativament recent.
Estudi matemàtic
Gràcies a un estudi matemàtic de fotografies d'anuaris d'escoles dels Estats Units, es va descobrir que els rostres, a mesura que passaven les dècades, somreien més. Els estudiants eren cada vegada més feliços i radiants? No, darrere d'aquest progressiu i subtil canvi hi ha una altra cosa en la qual va contribuir amb una campanya l'empresa Kodak.
Aquest estudi va ser possible a causa dels avanços de l'era digital, tal com explica Seth Stephens-Davidowitz en el seu llibre Everybody lies.
Moltes escoles secundàries han escanejat els anuaris que tenien arxivats i els han penjats en els seus llocs web. De llarg a llarg d'internet, els investigadors van trobar 949 anuaris escanejats per escoles secundàries estatunidenques, que abastaven els anys compresos entre 1905 i 2013.
Mitjançant un programa informàtic, es va poder concebre un rostre estàndar a partir de totes les cares, dècada per dècada. És a dir, un rostre que recollia la mitjana en la ubicació i configuració del nas, els ulls, els llavis i el pèl dels últims 10 anys.
Somriure en les fotografies
Si donem una ullada a les cares mitjana, començant des de 1905 fins a 2013, el tret que més va canviar enfront de tots els altres és la boca: si el primer rostre estàndar és una boca seriosa, de dos llavis tancats, exhibint una línia recta, aqueixa mateixa boca comença a corbar-se progressivament en cada extrem, dècada rere dècada, formant un somriure cada vegada més àmplia. I, a partir de la dècada de 1970, i sobretot de 1980, aqueix somriure comença a mostrar les dents.
Aquesta cara mitjana correspon als xics. En el cas de les xiques, el somriure sembla aflorar una mica abans (si en els xics va ser en 1940, en les xiques va ser en 1930). I també les dents es mostren abans: en les xiques apareixen ja en 1960.
En altres paraules, la majoria dels alumnes que es fotografiaven per a l'anuari de la seua escola estaven rígids, poc naturals, si bé comencen a relaxar-se a partir dels anys 30 i 40. Els somriures típics actuals no apareixen, no obstant això, fins als 60 i 70.
Pintura i fotografia
Quan es va inventar la fotografia, la gent continuava relacionant-la amb la pintura. Com si imaginaren la càmera de fotografies tal com ho fa Terry Pratchett en la seua saga de Mundodisco: a l'interior de l'aparell hi ha un xicotet personatge que, proveït d'un llenç, uns pinzells i una paleta molt assortida, pinta el que s'enfoca.
Quan la gent posava per a un quadre, adoptaven una expressió seriosa bàsicament perquè pintar un quadre era un procés llarg i mantindre un somriure tot aqueix temps suposava un esforç majúscul. Això sense contar que sol·licitar ser pintat per algú era un desig relativament recent en la història.
La sensació de ser algú, de tindre un Jo, de ser un individu tan respectable com qualsevol altre (i ja no diguem patir de narcisisme) era una cosa pràcticament inèdita en temps pretèrits. De fet, es considera que va ser Rembrandt, qui en el segle XVIII, va començar a pintar retrats de persones anònimes, gent comuna, individus que no havien tingut gens de transcendència en la història, com un fabricant de mobles i la seua esposa, Herman Doomer i Baertjen, una drassana anomenada Jan Rijksen o un fabricant de cervesa i la seua esposa, Dirck Janszoon Pesser i Haesje.
Durant el segle XIX, a la gent ja no li dolien peces a l'hora de situar-se com a protagonista d'un retrat, que l'individu despuntara sobre la massa, que un no es plegara a la destinació, sustentat en la màxima de Descartes cogito ergo sum (pense per tant existixc). El Jo modern en tota la seua esplendor filosòfica. En altres paraules: la gent feia molt poc temps que es deixava retratar.
Quan va arribar la fotografia, senzillament, aquest costum de no somriure perquè resultava cansat fer-ho durant tant temps es va perpetuar durant alguns anys més. El punt d'inflexió, no obstant això, el va marcar Eastman Kodak Company a mitjan segle XX creant una estratègia perquè la gent s'animara a fer més fotografies:
Les campanyes de Kodak van començar a associar les fotos amb la felicitat. L'objectiu era que la gent s'habituara a fer fotos per a mostrar als altres com de bé que ho passava.
I ho van aconseguir. Sota el lema «Vosté prema el botó, nosaltres fem la resta», l'Eastman Kodak Company va complir el seu objectiu: fer la fotografia accessible a les masses, la qual cosa li va permetre apoderar-se de quasi 90% del mercat internacional en la dècada dels 90. Com explica Derek Thomson en el seu llibre Creadors d'Hits:
En 1999, el món va fer 1.000 milions de fotos i va comprar 70 milions de càmeres, segons l'informe anual de Kodak per a l'any 2000.
A pesar que Kodak no va saber adaptar-se al canvi de paradigma que va suposar que la gent usara telèfons, tauletes i ordinadors per a fer fotos i compartir-les per xarxes socials, multiplicant per deu i per cent el nombre de fotos de 1999, la tendència al somriure inspirat per ells es va mantindre i es va perpetuar, adquirint fins i tot noves modalitats, des de la trollface fins als morritos d'ànec, passant pel sempre eficaç selfi (encara que Frida Kalho també fora una addicta al selfi més lent de la història: l'autoretrat).
