Per descomptat, la seua presència és il·legal, i és el deure de cada operador de joc assegurar-se que cap menor usa la seua plataforma. Però això, no sempre es realitza: són nombroses les cases d'apostes que no demanen el carnet d'identitat als seus clients, ni quan entren en el local ni quan juguen.
Això té un altre vessant: la identificació és obligatòria, fins i tot a persones que clarament no són menors d'edat, per a verificar si estan en la llista de autoprohibits, un llistat en el qual es registren voluntàriament les persones que no volen que els deixen entrar en aquest tipus de locals.
Aquest pas de les escurabutxaques a les apostes també s'entén amb el que explicaven sobre la baixada de la latència en jugadors que presenten un quadre clínic d'addicció al joc: amb les apostes és més fàcil arribar a perdre quantitats de diners que impliquen problemes financers greus, el detonant habitual que suposa el passe a una teràpia de rehabilitació.
Interferència amb la vida diària. Tanmateix no és necessari arribar a la ludopatia diagnosticada per a considerar que existeix un problema amb el joc. És el mateix que amb l'alcohol: no fa falta que algú estiga borratxo tots els dies a les deu del matí per a considerar que té un problema amb l'alcohol. Si és incapaç de divertir-se sense beure, o comet excessos recurrents quan ho consumeix, com disparar la seua agressivitat o estar massa desinhibit; o un altre tipus de conductes… Amb el joc és igual: si algú arriba al punt de no gaudir esdeveniments esportius si no hi ha apostes pel mig, o és incapaç de no jugar i estar pendent de les seues apostes, possiblement hi ha un problema.
Enmig d'aquesta situació, han sorgit algunes vehicles elèctricss en contra del joc. Les que clamen per la presa de mesures des de les administracions que frenen el seu avanç, per considerar que és nociu i que, si bé ningú exigeix la seua prohibició, sí que hi ha qui demana disposicions que li facen recular.
No volen que es prohibisca el joc, volem que es prenguen mesures com una distància mínima entre centres escolars i salons de joc, o que les instal·lacions i entitats esportives municipals no puguen ser patrocinades per aquest tipus d'empreses, perquè condueixen a una cosa molt tòxica i nociu. En el seu moment va ocórrer el mateix amb marques de begudes alcohòliques, a les quals es van posar restriccions publicitàries.
En aquesta línia la televisió pública valenciana també restringeix en el seu llibre d'estil l'emissió d'anuncis "que puguen induir a la ludopatia" i la Generalitat Valenciana està treballant en mesures com marcar distàncies de 250 i 4.000 metres dels col·legis als salons de joc, en funció del tipus de sala. Extremadura ja va aprovar una mesura similar, amb 300 metres de separació mínima, encara que sense caràcter retroactiu.
Per què les campanyes de conscienciació contra alcohol, tabac o drogues ixen del Ministeri de Sanitat, però contra la ludopatia no? Aquestes campanyes depenen de la Direcció d'Ordenació del Joc, al seu torn dependent del Ministeri d'Hisenda, qui al cap i a la fi és qui recapta els impostos que salen del joc.
Després vehicles elèctricss campanyes com a Joc Responsable, o Jugar Bé. Si el Joc Responsable és per a previndre la ludopatia, una malaltia reconeguda per l'OMS i per l'Associació Psiquiàtrica Americana, per què no ho està portant Sanitat?
