18 juliol 2016 - Autor: Antoni Gutierrez-Rubí
Un Govern, o un bon govern
Estic rellegint un llibre deliciós —i molt recomanable— de Plutarc: Consells als polítics per a governar bé. Recórrec al text, amb freqüència, en moments de confusió, quasi d'atribulación, com els actuals. Seguisc la norma del poeta J.V Foix: «Sigueu moderns, llegiu als clàssics». Torne als filòsofs antics sense cap menyspreu per l'actualitat. Al contrari. Però sí que ho faig convençut que, com en moltes altres coses, els ensenyaments de la història, i més de la filosofia, són imprescindibles per al present si aquest vol esdevindre futur.
Plutarc, el gran filòsof i un dels grans de la literatura hel·lènica de tots els temps, ofereix en aquesta obra consells que cal considerar i recuperar si es vol governar: «En primer lloc, no s'ha de triar la política per un impuls sobtat, per no tindre altres ocupacions o per afany de lucre, sinó per convicció i com a resultat d'una reflexió, sense buscar la pròpia reputació, sinó el bé dels altres». Ja llavors, com hui, l'accent no estava a tindre —o no— un Govern, sinó que el que es necessita, per damunt d'altres consideracions, és un bon govern. I bons governants.
Apel·lar a la simple —i necessària— governabilitat com a factor garant de l'estabilitat i del progrés és, com a mínim, discutible. És fal·laç. Un Govern que no siga un bon govern, seria tant com renunciar al sentit vertebrador i orientador de les polítiques, que són diverses i de prioritats diferenciades. És a dir, hi ha qui pretén (interessadament) reduir la política a la seua gestió administrativa, com si aquesta anara neutra, asèptica o inevitable. Aqueixa és la qüestió central, crec. Hi ha unes altres, però aquesta és, al meu judici, la que hauria d'ocupar-nos.
Acaba d'eixir publicada l'última obra de Pierre Rosanvallon, El bon govern (Brollador. Buenos Aires, 2016). Un clàssic contemporani. En aquesta obra l'autor continua la seua ambiciosa exploració sobre la mutació de les democràcies actuals, iniciada amb La contrademocracia (2006) i seguida amb La legitimitat democràtica (2010) i l'imprescindible assaig La societat dels iguals (2011). En la seua obra recent, l'autor va més enllà de la crisi de la representació (que ha ocupat els seus textos anteriors) i fixa la seua atenció en el mal govern provocat per la inobservança de les regles de la transparència i de l'exercici de la responsabilitat, així com la falta d'atenció (i escolta) de les necessitats, opinions i demandes de la ciutadania.
La seua oportuna reflexió em recorda el mètode del recentment mort Michel Rocard, i que hauria d'orientar a qualsevol polític en la seua tasca de representar i governar. Ho reproduïsc, literalment, pel seu extraordinari valor:
Es pot dir millor? No m'ho sembla.
Publicat en: El País (18.07.2016)(blog ‘Micropolítica’)
Un Govern, o un bon govern
Estic rellegint un llibre deliciós —i molt recomanable— de Plutarc: Consells als polítics per a governar bé. Recórrec al text, amb freqüència, en moments de confusió, quasi d'atribulación, com els actuals. Seguisc la norma del poeta J.V Foix: «Sigueu moderns, llegiu als clàssics». Torne als filòsofs antics sense cap menyspreu per l'actualitat. Al contrari. Però sí que ho faig convençut que, com en moltes altres coses, els ensenyaments de la història, i més de la filosofia, són imprescindibles per al present si aquest vol esdevindre futur.
Plutarc, el gran filòsof i un dels grans de la literatura hel·lènica de tots els temps, ofereix en aquesta obra consells que cal considerar i recuperar si es vol governar: «En primer lloc, no s'ha de triar la política per un impuls sobtat, per no tindre altres ocupacions o per afany de lucre, sinó per convicció i com a resultat d'una reflexió, sense buscar la pròpia reputació, sinó el bé dels altres». Ja llavors, com hui, l'accent no estava a tindre —o no— un Govern, sinó que el que es necessita, per damunt d'altres consideracions, és un bon govern. I bons governants.
Apel·lar a la simple —i necessària— governabilitat com a factor garant de l'estabilitat i del progrés és, com a mínim, discutible. És fal·laç. Un Govern que no siga un bon govern, seria tant com renunciar al sentit vertebrador i orientador de les polítiques, que són diverses i de prioritats diferenciades. És a dir, hi ha qui pretén (interessadament) reduir la política a la seua gestió administrativa, com si aquesta anara neutra, asèptica o inevitable. Aqueixa és la qüestió central, crec. Hi ha unes altres, però aquesta és, al meu judici, la que hauria d'ocupar-nos.
Acaba d'eixir publicada l'última obra de Pierre Rosanvallon, El bon govern (Brollador. Buenos Aires, 2016). Un clàssic contemporani. En aquesta obra l'autor continua la seua ambiciosa exploració sobre la mutació de les democràcies actuals, iniciada amb La contrademocracia (2006) i seguida amb La legitimitat democràtica (2010) i l'imprescindible assaig La societat dels iguals (2011). En la seua obra recent, l'autor va més enllà de la crisi de la representació (que ha ocupat els seus textos anteriors) i fixa la seua atenció en el mal govern provocat per la inobservança de les regles de la transparència i de l'exercici de la responsabilitat, així com la falta d'atenció (i escolta) de les necessitats, opinions i demandes de la ciutadania.
La seua oportuna reflexió em recorda el mètode del recentment mort Michel Rocard, i que hauria d'orientar a qualsevol polític en la seua tasca de representar i governar. Ho reproduïsc, literalment, pel seu extraordinari valor:
«D'entrada, valors forts i objectius clars.
Un coneixement profund de la història, de les representacions, dels interessos, de les organitzacions.
Una escolta atenta de les parts implicades, un diàleg profund, una organització del debat, del seu entorn, del seu calendari, que oferisca les millors oportunitats d'èxit.
Un consens, si és possible; en defecte d'això, una identificació clara dels punts d'acord i de desacord.
Una decisió clara.
Quan siga possible, una experimentació.
Una aplicació ràpida i ferma.
Una avaluació rigorosa de la implementació.
Correccions de tir si és necessari».
Es pot dir millor? No m'ho sembla.
Publicat en: El País (18.07.2016)(blog ‘Micropolítica’)
